dimecres, 27 de febrer del 2008

La importància d’una campanya electoral

S’acostuma a dir, que les campanyes electorals suposen un dispendi important de recursos, que no té proporcionalitat amb els resultats que s’obtenen. Es a dir, es gasten molts diners, efectivament masses, pel volum de vots que s’acaben decidint durant aquest període, i és cert.

Ara bé, tenim al davant un clar exemple del per què serveixen les campanyes electorals, atès que la situació que reflecteixen les enquestes és d’empat tècnic (es a dir la diferència de vot estimat entre els dos principals partits, és inferior al marge d’error de la pròpia enquesta). Davant aquesta situació, els vots que es decideixen en els darrers dies poden resultar decisius per decantar la balança cap un costat o cap a l’altre.

Aquí rau també la importància dels debats “cara a cara” entre els dos únics possibles Presidents, i és que un mal debat pot també acabar sent decisiu. No passem per alt, que el debat del dilluns, va ser seguit per tretze milions d’espanyols: uns per veure com el seu candidat preferit respon a les seves expectatives, altres però, per informar-se i prendre una decisió. A Espanya, en tenim un exemple, el de l’any 93, on el doble debat entre Felipe Gonzalez i José Mª Aznar, va ser decisiu a favor del primer, gràcies a la victòria en el segon debat, ja que el primer va ser guanyat per José Mª Aznar.

Respecte del debat del dilluns, he de dir, que considero que la victòria argumental va ser aclaparadora de Mariano Rajoy, mentre que reconec que la posada en escena, va ser fluixa, i que això fa que el balanç global potser estigui més igualat. En qualsevol cas, aquesta lectura lliga perfectament, amb la imatge de façana sense continguts del candidat socialista.

Finalment, serà interessant veure i analitzar el segon debat, on, de ben segur els respectius equips hauran analitzat tots els detalls d’aquest primer, per intentar guanyar el segon i possiblement, encara que no necessariament, el definitiu.

dilluns, 25 de febrer del 2008

Fidel a Fidel

Si bé mai m’havia preocupat, més enllà de l’anècdota, la situació política a la illa de Cuba, que d’altra banda és ben senzilla (mana el Comandante i punt), des que vaig tenir la oportunitat de visitar-la amb motiu de l’agermanament de Vilanova amb Matanzas, em preocupa tot allò que allà hi succeeix, per què té quelcom que no deixa indiferent: no sé si és el clima, l’amabilitat de la gent (fins i tot els del Partido, amb els seus recels inclosos), la música, la decadent arquitectura o el temps que no passa, però Cuba, especialment La Havana, és d’aquells llocs que enamoren, i que ningú li busqui interpretacions més enllà.

Doncs aquest diumenge, Cuba ha perdut la oportunitat d’iniciar una transició a la recerca d’un major benestar dels seus ciutadans, a la recerca de majors cotes de llibertat, a la recerca d’un major grau d’obertura a l’exterior, a la recerca d’una modernitat, que els permetés millores econòmiques i socials.

Possibilitats en tenen i moltes, altra cosa és que els engranatges de la Revolución, vulguin tenir un mínim de disponibilitat per que això succeeixi. Cal tenir present també, que els principis totalitaris que inspiren la Revolución, són els mateixos que inspiren règims com els “bolivarianos” de Venezuela o Bolívia, i el paper de liderat, fins i tot de relleu generacional, que representa l’Hugo Chávez a la zona, és el garant del manteniment del sistema. La decisió de que el relleu al Comandante Fidel, sigui el germà Raul, no és cap sorpresa, és el més fidel a Fidel, i al que ell representa. S’esvaeix, al menys en uns pocs anys, cap esperança de canvis.

La foto que adjunto, va ser presa durant el viatge al despatx de l’Alcalde de Matanzas, i m’acompanyen dos regidors de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.

diumenge, 24 de febrer del 2008

De “mani”, contra el traçat de la C-15

Sóc poc donat a anar a manifestacions, però avui era necessari, i aquest matí, abans d’acompanyar els companys del PP d’Olivella, en la Paella Popular que han organitzat, hem anat de “mani”, una “mani” un tant particular. L’objecte de la reivindicació és la disconformitat amb el traçat proposat pel Govern de la Generalitat, per la nova autovia entre Vilanova i Vilafranca, al seu pas per Canyelles.

Mira que els tripartits, en qualsevol de les seves versions, des de la 1.0, fins a la 2.0 actual, són primmirats en això de les autovies. Doncs ho són a tot arreu, menys en aquest cas a Canyelles, on hi pretenen fer una barbaritat. El cert, és que la solució que menys impacte causaria, seria desdoblar el traçat actual, però el Govern s’ha entestat en fer-ne un de nou, travessant el Puigmontgrós. La solució que ara es proposa, i que ja es proposava en les primeres al·legacions al projecte, és un desplaçament del traçat que permetria varis trams soterrats, i d’aquesta manera un menor impacte sobre el territori, i sobre Canyelles. He de dir que en aquest tema, el nostre regidor del PP de Canyelles, el Dani Vidal, ha estat des del primer moment encertat en tots els plantejaments que ens ha fet.

Que té de particular la “mani”? Doncs que hi érem tots. Tots els alcaldes de la comarca (cinc del PSC i un d’IC), i totes les forces polítiques. Tots plegats manifestant-nos, al costat de la plataforma cívica que s’ha creat, contra el projecte del Govern de la Generalitat. I és que no dona la impressió que el Govern tingui la més mínima intenció de rectificar, pels fets sí, però també aquesta és la impressió que en vaig treure d’una breu conversa amb el Conseller Nadal, als passadissos del Parlament, fa uns pocs dies.

Desitjo molt sincerament que el Govern rectifiqui, per què si no el mal que faran a aquest poble serà molt important. Des de les meves humils responsabilitats, poden comptar amb el meu suport i el del meu partit, no només a la comarca, si no també a les institucions de Catalunya. No tothom pot dir el mateix.


L’origen del conflicte a l’Afganistan

No és gens freqüent que anem al cinema dos caps de setmana seguits, però així ha estat. Ahir se’ns van presentar per sorpresa a casa dos amics, el Javier i l’Anna, i també l’oportunitat d’anar al cinema a veure el que volguéssim, es a dir, no necessariament una pel·lícula de nens, i això si que és tota una novetat. Varem triar La Guerra de Charlie Wilson, estrenada ahir mateix, i no ens va decebre: pel·lícula ben executada, distreta i amb un bon argument.

Com els muhaidins van obtenir recursos per aconseguir combatre els soviètics en la seva invasió de l’Afganistan, a partir del treball i relacions del congressista Charlie Wilson, influït per la seva amant. La vida luxuriosa del polític, i l’espia estil “Torrente” contribueixen a desdramatitzar el drama històric que ens presenta. Contrasta la relativa facilitat amb la que, Charlie Wilson, acaba obtenint fins a 1000 milions de dòlars per la compra d’armes a Israel i Egipte, per ajudar els afgans a combatre els soviètics des de les fronteres del Pakistan, amb la impossibilitat d’obtenir 1 milió de dòlars, per què un cop alliberat Afaganistan dels comunistes, es poguessin construir escoles.

El missatge final és el que acaba donant què pensar encara després del final de la pel·lícula, en el que s’atribueix a aquella manca de sensibilitat alguna cosa no explícita i que serà l’espectador el que definirà: es refereix a la dictadura dels talibans? Es refereix a la formació de terroristes sota la dictadura dels talibans? Es refereix al mateix 11-S? Es refereix a la situació actual per la que passa Afganistan? Es refereix a tot plegat?

Bé, després d’unes hores de recés, tornem a la campanya d’aquí a poques hores.

dissabte, 23 de febrer del 2008

Reaccions

M’han sorprès positivament algunes de les reaccions als incidents amb Dolors Nadal a la Pompeu Fabra, comentats al post anterior: el rector de la mateixa UPF, el rector de la UB, el President Montilla, i algú més, han condemnat els fets. Poca cosa més.

Comentari destacat mereix el programa d’avui mateix, d’ “Els matins” de Josep Cuní, amb una Pilar Rahola, més sensata que mai (potser ho és ara, que s’hi guanya les garrofes) amb uns convidats que, d’entrada, m’han fet pensar que TV3, es prestava a l’habitual joc de donar protagonisme a aquells que se’l guanyen per les seves actituds feixistes. Vaja que han convidat un parell de nanos que intentaven justificar les agressions, però el Cuní i la Rahola, han estat al lloc que els correspon en un mitjà de comunicació públic, i no els han deixat el més mínim marge per a sortir-se amb la seva.

De totes maneres, i posats a convidar joves que eren a l’acte, tant dins com fora, no hagués estat de més, convidar els organitzadors de l’acte, que eren els de la ULD (Universitarios Liberal Democratas). En poden prendre nota per a la propera ocasió, que desitjo no es torni a produir.

dilluns, 18 de febrer del 2008

Demòcrates?

Comença malament la setmana, primer incident seriós el que s’ha produït avui a la Universitat Pompeu Fabra, quan la Dolors Nadal pretenia oferir una xerrada sobre el posicionament del Partit Popular respecte del cànon digital.

Ella, i els seus acompanyants no només han estat escridassats, si no també agredits per una colla d’indesitjables, quin únic objectiu és limitar la llibertat d’expressió i la llibertat d’opinió. Greu error el seu, en nom de la democràcia i de la llibertat, aquests autèntics feixistes són els que impedeixen el desenvolupament de la pròpia democràcia, i els que impedeixen l’exercici de les llibertats constitucionals.

Tot i que ha estat freqüent al llarg dels temps trobar-nos amb actituds intolerants com la viscuda aquest migdia, és difícil prendre consciència que hi ha individus que, probablement, engrescats per frustracions polítiques es dediquen a impedir que aquells que creiem i participem de la democràcia, ho podem fer amb normalitat.

No m’agradaria veure per acció o omissió cap actitud de connivència, ni de justificació, per part d’altres forces polítiques respecte d’aquestes actituds, doncs això només significaria avalar actituds més pròpies de règims totalitaris que no pas de societats democràtiques. Per tant, en el proper post, espero poder afirmar, que aquesta lleugera sospita que em permeto compartir amb vosaltres, havia estat només una sospita del tot infundada.

diumenge, 17 de febrer del 2008

Camí de les eleccions: una altra setmana

Hem complert una nova setmana, d’aquesta llarga i diferent cita electoral. Llarga i diferent per que en el meu cas concret l’abordo amb noves responsabilitats al partit, i a diferència d’autonòmiques i municipals, no sóc candidat, encara que les pateixo tant o més, que si ho fos.

Vaig començar la setmana amb una visita al Club Siglo XXI de Madrid, on el nostre President, Daniel Sirera, s’estrenava en aquest, tant prestigiós com antiquat club. Això d’antiquat no ho dic en sentit pejoratiu, si no que és la sensació que vaig tenir en comprovar el fòrum on es desenvolupà la conferència, i el posterior àpat. El President va passar la prova amb nota, posant de relleu aquella fermesa que tant agrada a la capital, i que tant alarma a la classe política catalana.

Comissions al Parlament, preparació de les agendes de campanya, i reunions de caire municipal, tant a l’Ajuntament com al partit, donen lloc a un cap de setmana relativament familiar. Dic relativament, perquè tot i poder anar al cinema a veure “Astèrix en els jocs olímpics” amb la Cristina, el Marc i el Pau, i veure com incomprensiblement l’Espanyol, perdia un altre partit a casa, ara amb el Sevilla, he hagut de preparar uns documents per un acte de la nostra candidata al Congrés, preparar una intervenció al Ple del Parlament sobre el Projecte de llei de seguretat industrial, i preparar algun document més.

Nou llibre. També aquesta setmana he encetat, sense preses, una nova lectura, “Un mundo sin fin” de Ken Follet, del mateix estil, ni que sigui un parell de segles més tard, que “Los pilares de la tierra”, i la veritat és que els primers capítols són dels que enganxen. El darrer llibre que vaig llegir d’aquestes característiques, va ser durant l’estiu, “La Catedral del Mar”, i em va deixar un molt bon regust. D’aquesta lectura, espero, a més de continuar coneixent com vivien els nostres avantpassats, desconnectar diàriament uns minuts dels problemes quotidians de la feina, i la família.

En fi, estem en forma per encetar una nova setmana, que políticament està marcada per les enquestes que s’han fet públiques des de divendres, en la línia del que comentava al post anterior, i el repte de Zapatero a Mas, per què digui amb qui pactarà després de les eleccions.

divendres, 15 de febrer del 2008

CiU ho té clar

Estem en plena precampanya de eleccions generals, les enquestes publicades delaten un empat tècnic entre PP i PSOE, atès que les diferències percentuals que reflecteixen són inferiors als marges d’error de les enquestes. El guanyador de les eleccions serà qui connecti millor amb els ciutadans durant els propers 24 dies que queden per les eleccions.

Amb aquest panorama, no és aventurat afirmar que el 10 de març, el paper dels grups minoritaris al Congrés, serà important per a la formació del nou Govern. Un d’aquests, CiU, que històricament s’ha implicat, per bé o per mal, en la governabilitat d’Espanya, passa per un moment delicat: el seu candidat Duran i Lleida ha quedat malhauradament, fora de joc (aprofito per dessitjar-li una ràpida recuperació) i el líder de la federació, mas, ha pres les regnes de la campanya, després de les desafortunades declaracions “guerra civilistes” del candidat Macias.

El missatge torna a ser, que el preu per donar suport a un govern del PSOE, és entregar-li el govern de la Generalitat. La notícia no és la obsessió dels nacionalistes amb el govern de la Generalitat, si no que CiU, mostra d’una forma clara, la seva preferència per un govern del PSOE.

Cal doncs, que els possibles votants de CiU, també ho tinguin clar, i si no volen altre vegada un govern del PSOE, a Catalunya només hi ha una opció, el PP.

diumenge, 10 de febrer del 2008

Democràcia a sang freda: la mort del catalanisme?

Aquest vespre he acabat de llegir el llibre de David Madí, director de les campanyes electorals d’Artur Mas. És un llibre interessant, que entra bé, i crec que permet conèixer a profunditat la Convergència postpujolista.

El llibre té dues grans parts clarament diferenciades: la primera en la que l’autor descriu les vivències de l’arribada al poder del relleu generacional de Convergència, mentre que la segona consisteix en la descripció de les línies ideològiques, i de la concepció de Catalunya de l’autor.

Respecte de la primera de les parts, són força interessants les descripcions que l’autor fa de les campanyes electorals a modus de diari, però he de dir, que l’autor destil·la la prepotència de considerar-se, tant el propi autor com el seu candidat, els millors per damunt de totes les coses. És una mena de justificació, del perquè essent els millors, s’han vist incapaços de formar govern en les dues darreres cites electorals catalanes. Sincerament, crec que la política en general, està mancada d’humilitat, i d’autocrítica, i aquest llibre, n’és un exemple clar.

Respecte de la segona part, he de dir que m’ha sorprès el grau de coincidència amb la concepció de la societat que s’expressa, arribant a superar, fins i tot, arguments dels dit “políticament correctes”, és d’agrair la sinceritat, en tots els sentits, també en el que exposa la seva idea del que hauria de ser la relació de Catalunya amb Espanya, deixa clares moltes coses respecte del catalanisme que proposa, i que evidentment no comparteixo.

Dos consideracions més: dona la impressió que la conseqüència de que els millors no governen Catalunya és el que anomena “la dolça decadència de Catalunya”. Si bé és cert que difícilment els escàndols en que s’ha vist immersa Catalunya, fruit de les peculiaritats dels líders del tripartit 1.0, es poguessin repetir, sota un govern d’un altre color polític, no és menys cert, que la situació que viu Catalunya, no és absolutament aliena a Convergència i Unió, no només al govern, si no també a la oposició.

Finalment, constato amb tristor com s’està malbaratant el terme “catalanisme”. D’una concepció oberta i integradora de Catalunya, dintre d’Espanya, expressada a finals del XIX per Víctor Balaguer, o durant el primer terç del XX, per Francesc Cambó, a una concepció tancada i excloent, expressada ara per l’autor, però ja apropiada indegudament, pel tripartit 1.0, a finals del 2003. Per què n’hi diuen catalanisme, si volen dir nacionalisme?. És la mort del catalanisme ben entès?.

Permeteu-me que humilment, reivindiqui el catalanisme, per aquells que creiem que Catalunya, té un paper important en el conjunt d’Espanya, i que Espanya es pot liderar des de Catalunya, sense estrips innecessaris.

dissabte, 9 de febrer del 2008

Doctora Chacon

Si hi ha una cosa que detesto de les persones, sense cap mena de dubte, són les mentires, i en aquest camp em dona la impressió que alguns socialistes hi estan abonats. Ja sé que la mentida és transversal, i per tant, professar una ideologia o altra no significa a priori ser més o menys propens a la mentida, però sí és cert, que d’acord amb l’escala de valors d’una o altra de les persones que formen les forces polítiques pot ser més freqüent trobar-les a un lloc que a altre.

La candidata pija del PSC, també Ministra, no només ha estat enxampada amb “xuletes” a la mà en una entrevista televisada, el que demostra el poc convenciment que té sobre el que diu, si no que a més en el seu currículum, ha fet constar un doctorat que no té. Per si això no fora suficient el PSC s’ha afanyat a desmentir que això fos cert. Doble mentida, la de la candidata, i la del secretari d’organització. Aquí teniu la prova:

http://www.e-noticies.com/actualitat/carme-chac%f3n-va-inflar-el-curr%edculum-amb-un-doctorat-34801.html

La honestedat de les persones, descriu el grau de confiança que es pot tenir en elles, en l’àmbit personal, però també en el professional. Un polític, pot tenir bones o dolentes qualitats per exercir la política, pot ser brillant o fosc, pot ser eficaç o no, pot ser bon gestor o no, pot ser bon orador o no, pot estar molt preparat o no, però el que cal exigir a un polític que administra i gestiona bens comuns, és honestedat, cosa que la senyora Chacon demostra no ser.

dijous, 7 de febrer del 2008

Benvinguda

No és el primer blog del que disposo, a l'altre, que mantinc, hi continuaré penjant els articles que periodicament escric per alguns mitjans, però he considerat necessari obrir aquest nou blog, amb l'objectiu de compartir reflexions, potser més íntimes i més personals. Quina paradoxa, cercar intimitat a la xarxa.
Precisament "nonomeslletres" vol ser més que articles, vol ser pensament, vol ser idees, vol ser compartir, vol ser el que, el que qui ho vulgui llegir cregui que és.
No pretenc ni agradar, ni irritar, només pretenc expressar més que lletres.
Benvinguts.